FILOFOTO i VIDEOCREACIÓ

3r Trimestre (video-creació)

Un cop hem pogut entendre cada una de nosaltres què és l'ésser humà, en un sentit molt ampli de la paraula hem realitzat unes "video-creacions" a partir de les quals hem intentat plasmar aquest nou concepte que hem adquirit aquest trimestre.

Cèlia i Aida:

La nostra video-creació parla sobre els sentiments que tenim al llarg del dia i la nostra vida. Quan ens van proposar el projecte teniem tantes idees al cap que no sabiem què fer; com representat l'ésser humà en un video? Aleshores, després de molt reflexionar i debatre entre nosaltres vam arribar a la conclusió de que l'ésser humà està fet de la seva història creada al llarg del dia a partir dels sentiments i les emocions. Hom escriu la seva història dia rere a dia, a través dels seus actes i el sentiments que aquests comporten. Una és els records de moments de la seva vida, una és com decidim afrontar els sentiments que se'ns crean al llarg de la vida. 

En el video es veuen representades nou sentiments/emocions, amb un text per sobre que hem cregut que millor expressa la sensasió de cada sentiment. També voliem expressar que al llarg del dia o d'una etapa una persona pot estar passant per una etapa amb diferents sentiments. No tot sempre és felicitat, ni tot es por. No sempre es veuen des de fora tots els sentiments que un té, però aixó no els deixa de fer menys presents ni reals. 

Nosaltres simplement creiem que les emocions i el sentiments són el que ens porta a actuar d'una manera o altre, i que per tant aquests són el que ens defineix com a éssers humans. "Y es que al fin y al cabo, solo es eso, nada más, sentimientos. 

Cristina i Berta: 

2n Trimestre

Títol de la imatge: Instants del temps

Aquesta és la meva “filofoto”. Aquest cop és també una imatge que vaig fer jo fa pocs mesos; especialment aquesta fotografia la vaig fer a la platja de Sant Pol de Mar el dia 5 de gener d’aquest nou any abans d’anar a veure la cavalcada dels Reis Macs amb la meva família.

Els petits que surten a la foto, o ja no tant petits , són la meva germana i el meu cosí de nou anys. Hem van demanar que els fes una foto saltant de la sorra i es van sentir comentaris dels tiets o dels pares dient: “-Ostres! Però que això és molt complicat, heu de saltar igual eh!” o bé: “-Pot ser que ho hagueu de repetir varies vegades perquè no és fàcil de que us agafi als dos a dalt!”. D’aquesta manera la meva resposta va ser: ho intentaré.

I és que el que val el temps i els instants són tant valuosos que són molt difícil de captar, de captar en una fotografia i de recordar i reviure. Un instant d’aquests, amb aquesta posició, amb les mateixes onades del mar, amb la mateixa quantitat de sorra aixecada de la platja, i mil i una coses més que podria fer ara una llista ben gran, les quals caps d’elles serien mai més iguals, i que és un tresor, per dir-ho d’alguna manera, tenir aquest “record” real, o no tant real, d’aquell moment i precís instant. 

BERTA SAMON ROS 

1r D

Títol de la imatge: Extranya.

Aquí esta la meva filofoto. Aquesta imatge va ser pressà per mi a Cabrils, a la nostre companya Laura Benedito, un dia que anavem a "estudiar" a la "biblio".

Molts cops li he dit a la Laura, que és una persona extranya i ella sempre em respon amb cara de no entendre el perquè. Bé, la meva amiga Laura, és una noia divertida i seria quan ho ha de ser, és generosa encara que ella sempre acabi sense rebre el mateix. És una persona preciosa, tant per fora com especialment per dintre. Enten les meves bromes, i jo entenc les seves. Ens entenem a la perfecció i quan ens desentenem decidim insistir per entendren's. Ara bé, és tossuda com ella sola.

Doncs bé, d'aquí ve el perquè em sambla una persona extranya ( en el bon sentit de la paraula), ben bé el que m'extranya tant esque hi hagin persones que sent tant diferents per fora, siguem tatn iguals per dintre. És increïble com una persona que ni tant sols sabies que existia fa 7 mesus, ara mateix forma una gran part del meu dia a dia, i sobretot de la meva persona.

Amb aixó vull dir que les casualitats, apart de ser simplement casualitats, són una gran oportunitat de creixèr a base de persones que t'omplen. I m'alegro moltìssim d'aver pogut conèixer a persones com ella, i de saber que fa res no hi eran en el meu present, i ara formaran part del meu futur.

AIDA MATEO
1r D

Títol de la imatge: soledat 

Aquesta fotografia la vaig captar una tarda passejant per Barcelona amb les meves amigues, en un període on més que passa l'estona estavareflexionant sobre les meves relacions socials, especialment amb elles. Finalment vaig arribar a la conclusió de que les relacions que els humans establim són iròniques i gracioses, i que realment estava sola en aquest món tant gran. 

Els éssers humans som éssers socials, sí, som uns éssers que ens comuniquem i tenim la necessitat de tenir vincles i relacions amb altres humans. Sempre anem buscant tenir a més persones amb qui comptar, amb qui confiar, amb qui relacionar-nos, en definitiva, amb qui poguem dir que les tenim al costat. Però realment busquem companyia, integració, acceptació per por a quedar-nos sols i no tenir a ningú; el pitjor malson de tot ésser huma, la solitud. 

Ara bé, pot ser que aquest mal son sigui el pitjor pel simple fet de que no és un somni sino una realitat? Una realitat que fa tanta por assimilar que no s’accepta i s’intenta evitar, tot i sempre tenir-la present en el subconsient. Estem sols en el món, cada individiu està sol i amb l’única persona que podrà comptar sempre és amb si mateix. Però per què fa tanta por assimilar-ho, ens remou tant i no aprenem a conviure amb el fet d’estar sols en aquesta vida? Probablement perquè no sabem ni com estar amb nosaltes mateixos per manca de coneixemnt intern, és a dir, tenim por de trobar-nos sols perquè no sabem qui som, no ens coneixem i, per tant, no ens podem valorar, fet que causa no poder estar amb nosaltres mateixos i ningú més, físicament parlant. 

En el moment en que un s’estima i es valora suficient deixa de necessitar altres persones que el facin sentir segur. Un cop una persona es coneix a si mateixa, s’estima i sap estar sola és quan pot mantenir relacions sanes amb altres humans i evitar relacions de dependència. Acceptar el fet de que en la vida estem sols, i que per tant, ens hem de cuidar a nosaltres mateixos fa que ens relacionem millor i que aprenguem a viure i gaudir dels moments sense companyia. Perquè al final, un sempre estarà sol per moltes “amistats” que pugui fer, ja que l’única persona que verdaderament sempre, al cent per cent, estarà al teu costat, ets tu.

Perquè el mal son de trobar-nos sols ja s'ha complert, més ben dit, es va complir el dia en que vam neixer. 

Cèlia Appel Puente

1r D

Títol de la imatge: El pensador contemporani

Aquesta imatge va ser captada a parís l'any passat, al riu sena. Aquesta fotografia no la vaig fer amb l'objectiu de retratar el riu sino de fotografiar un moment de soledat. Aquest instant em va fer reflaxionar. Aquesta persona és una persona segurament sense ambicions a la vida ni sense un objectiu clar, tot som com marionetes mogudes per la societat, seguim un camí perquè sempre, sempre hi ha algú que ens fa anar per una direcció, ens obliga a pensar en un futur, que no sap si arribarà. Aquest home és un home que pot ser ha triat anar en contra direcció, probablement s'haurà equivocat o no, però la meva màxima admiració cap a una persona que s'arrisca, per una persona que viu, per una persona que pot ser no és feliç però és lliure dins del que cap en la paraula llibertat. 

Le anomenat el pensador contemporani fent referència visual a l'escultura del pensador. El pensador actual és aquell que té preocupacions, aquell que té ambicions, aquell que te cultura, aquell que té estudis. Una imatge val més que mil paraules. La persona que no ha tingut educació, la persona que no ha tingut la vida fàcil, és aquella que veu la vida amb ulls de pensador, es qui realment viu, qui realment sufreix, qui realment és feliç o no. L'angoixa és l'enamic del pensador, que el tortura moment per moment. En aquest imatge es veu reflactida el meu concepte de pensador actual. Realment ens parlem a pensar en que persones al nostre costat manquen d'ajuda i nosaltres som capaços de passar per el seu costat sense PENSAR què el mínim gest teu pot ser de màxima ajuda. 

Amb aquesta imatge reivindico els pensament de la societat actual, cal aïllar-se d'ella per pensar diferent, i millor? Qui diu que passar-ho malament avui no et farà viure millor demà? Aquestes són les preguntes que ronden pel cap d'una pensadora actual.

CRISTINA VIDAL MIRANDA




1r Trimestre:

títol de la imatge: CAMÍ EFÍMER

Aquesta imatge va ser presa a Riudarenes, a la comarca de la Selva, el cap d'any del 2013/2014. Va ser la captació d'un instant en que vaig pensar que aquell camí mai acabaria, literalment.

Us preguntareu: si efímer vol dir que té una duració curta, una cosa efímera és una cosa que desapareix en un període de temps curt, quin sentit té posar camí efímer a una imatge que al fer-la pensava en un camí etern; Doncs perquè penso que, res és etern en aquesta vida. Es parla d’amor etern, de passió eterna, de rutines eternes...Però és el sentit de la paraula el que utilitzem? A vegades penso que utilitzem aquesta paraula sense donar-li el sentit figurat d’ella mateixa. Que l’utilitzem com a una cosa que durarà o està durant molt de temps i que tenim intenció de que duri molt temps sense ser conscients que realment etern vol dir per sempre.

Camí efímer. Li he volgut donar aquest títol ja que és el que em fa pensar en que els camins, per a mi, son moments, instants del temps que et donen sentit a la vida.

Evidentment, com a metàfora sempre s’utilitza dient que cada persona té el seu camí i crea el seu propi, però per aquesta mateixa raó el camí el dividim en moments i èpoques de la vida, i per això vull donar a entendre que cada camí de cada persona, òbviament és etern, però el formen petits camins (digues-li època o període curt en el temps) que són i per mi serien tots els moments que recordes del que portes viscut i que els que esperes amb entusiasme per viure acabaran, probablement, sent-ho.

BERTA SAMON ROS

1r D

 títol de la imatge: les promeses.

Vaig captar aquest moment a Roma, Italia, l'estiu del 2013-2014. Va ser en un moment molt íntim de la meva vida, on les promeses m'envoltaven, i vaig pensar que tant de bo tot fos tant fàcil com tanca un simple candau.

Què és la promesa? Quina és la diferencia entre la promesa i un contracte?

Promesa, és per els amics, pot èsser, "jurament", un contracte encanvi és més popular.Realment una promesa, és el que ens permit donar esperances a algú com una proyecció al futur. No podem defraudar perquè al fer-ho ja de per sí, defraudam una part del que és essencialment la vida i com a conseqüència ferim a un ser humà que és la vida mateixa.

El món i la evolució progresiva natural, obliguen al home a adecuar-se a ell mateix. Una mica com: “La supervivència del més fort”. Ja no estava predit el futur, avui en dia l'hombre construeix el seu futur, si vols complir algun objectiu clar, tens que començar a pensar en el teu propi bé, avui les projeccions mutues són una projecció massa comú, posat que les persones tenen varis interesos el qual provoca el sentit individualista del home. Què importa ferir a algú extern a tu? Si al cap i a la fi un luita per el seu propi futur, ningú més ho farà per tu.

Els pactes, negocis,fins i tot l'etern amor només és fiable si és per mitja d'un contracte, ja que només aquest implica, ademés del mutuo acord, la garantia de que el incumpliment serà forçament castigat.

AIDA MATEO GONZÁLEZ

1r D

I si...?

Qui som? Vivim en un món real? Quina relació tenim amb el món? Deixem petjada, o marxem en un obrir i tencar d’ulls sent insignificants? 

Aquesta fotografia va ser presa una tarda en un castell abandonat amb una de les meves amigues amb la qual comparteixo molts moments fotografiant i filosofant. En aquell moment, al veure el castell en ruines i a ella al mig canviant-se vaig començar a pensar com de perduda estava. Sempre hi haurà incerteses sobre si som reals o no, sobre si tot aixó és un somni, i fins hi tot sobre si el món és real. Però en aquell moment, estàn en present, en el cap solament em donava voltes l’idea de haver de trencar amb tot per arribar a trobar-me a mi mateixa. 

Vivim en un món que ens controla, que ens dicta com hem de ser, i que fa que desconnectem del nostre ésser intern. Però, i si trenquem amb tot aixó, ens arrisquem i seguim els nostres instins, sense l’influència de ningú i arribem a trobar-nos? Quina por, molta por. No saber el que ens espera, el que hi ha, ni com serà. Sona com un utopia el trepitjar fort a terra i sortir de les normes imposades; la diferència entre el que és i com hauria de ser. 

Però si ara tots fessim aixó, estariem realment seguint el nostre propi camí, o estariem tornant a caure en les normes d’una societat controlada? Mai ho sabrem del tot, sempre existirà aquesta gran incertesa. Tot i que saber que és possible i que aixó dongui esperànces per trobar-te a a tu mateix, mai sabrem si ens hem trobat del tot. Mai sabrem si hem caigut en el buit del tot. 

Cèlia Appel Puente 

1rD

La meva filofoto és una foto que em va captar molt en la forma en que me l'explicaven. És una foto captada per el meu pare de la meva mare en una excursió que van fer al País Basc. El que vull expressar en aquesta foto és el record de un instant de felicitat captat. He trobat interesant explicar aqeusta foto ja que el tema de la felicitat és un tema que hem trectat ultimament a l'àula. També vull destecar l'essència del record, que només amb una fotografia, una olor, una cançó... podem guardar. Els millors moments són els més efímers, i en una foto com és aquesta, a simpla vista pot semblar una foto sense més ni menys, però pot expressar molt que més. La meva mare m'explica i em repeteix aquell moment i encara riu. El meu objectiu d'aquesta foto és demostrar-vos el valor del record i el valor de l'instant de felicitat, quan aquest es capta, és magnific poder recordar una cosa que ja es passat, una cosa que no va durar, una cosa que tot i així ens fagi tornar en aquell moment, ens fagi recordar les olors, els sorolls, els sentiments...

La capacitat de recordar és mínima contra els notres anys, per això captar un moment com seria depressió o felicitat, aquesta capacitat que te el cervell de tornar al record.

És una imatge que també mostra llibertat, i que amb res es té molt. No és més feliç qui més té sinó qui més necessita. Una imatge val més que mil paraules, i en aquesta imatge li relaciono molts conceptes que poden ser interssants per reflexionar, fora del les imatges esteriotipades.

Cristina Vidal Miranda
1rD