TERCER TRIMESTRE:
Com podem saber que és un ésser humà? Com podem saber que som? Podem partir de les aportacions que fan les ciències en general, o la biologia en particular. Podem indagar en la nostra cultura com ha espècie, o en la nostra història... però, tot i fer-ho, resulta molt difícil definir que és l’ésser humà, sense caure en certs reduccionismes. Cal fer una mirada complexa i el més àmplia possible per fer una definició aproximada i dinàmica del que som, i tot i així, en cap cas una definició finalitzada. Aquest és el repte al que ens enfrontem en aquesta unitat. L’ésser humà és l’ésser que crea coneixements i elabora discursos per poder explicar la realitat que l’envolta. Però també es planteja qui és, per si mateix, com un element més que està en la realitat.
L'evolució i l'ésser humà:
Aristòtil estableix la teoria fixista, segons la qual totes les espècies vivents resulten de la combinació de dos principis: la matèria i la forma. La matèria és el substrat de tots els éssers vius. La forma és el que fa que s’organitzin en espècies diferents. Un gos i un cavall: igual matèria però diferent forma. Els éssers vius també s’organitzen en grans classes o gèneres (animal, vegetal, mamífer, ovípar, etc.) i en subclasses concretes o diferències específiques.
George Couvier (1769-1832) va proposar el fixisme modern considerant que totes les espècies són independents i romanen inalterables al llarg del temps des de la seva creació. Aquesta teoria es vincula en l’actualitat al creacionisme, segons la qual l’Univers i tots els éssers que conté foren creats a partir del no-res i d’un sol cop. Segons aquesta teoria la vida hauria aparegut sobre la Terra fa entre 6000 i 12000 anys i els éssers vivents no haurien experimentat cap tipus de canvi. Sols existeixen les espècies que hi ha en l’actualitat. Les teories evolucionistes es van difonent a partir del segle XIX fonamentalment, amb Jean-Baptiste Lamarck (1744-1829) i Charles Robert Darwin (1809-1882) com a màxims representants.
Lamarck presenta la primera teoria global de l’evolució biològica. Segons aquesta teoria hi ha una progressió gradual des d’uns organismes més simples a d’altres de més complexos. El mecanisme pel qual es produeixen els canvis graduals és l’adaptació a l’ambient per mitjà de l’ús i desús d’uns òrgans determinats. L’exercici dels òrgans en produeix el desenvolupament i la perfecció, és el que es coneix com: la funció crea l’òrgan. Per altre banda, els caràcters adquirits d’aquesta manera s’hereten, cosa que permet una millor adaptació a les condicions de l’entorn. Exemple: Les girafes tenen el coll llarg perquè aquest ha anat creixent durant generacions per poder arribar millor a les branques més altes dels arbres i així alimentar-se. La part més interessant de les teories lamarckistes és l’herència de les característiques adquirides, tot i que en l’època no van ser justificades de manera suficient.
Charles R. Darwin i A.Rusell Wallace (1823-1913) l’any 1858, desprès d’un viatge a les Galápagos, presenten conjuntament a Londres una nova teoria sobre l’evolució. Argumenten que s’estableix una lluita per la supervivència perquè hi ha més éssers vius que recursos, cosa que provoca un procés de selecció natural. En aquest procés sobreviuen els més aptes, els que presenten les característiques millors per adaptar-se al medi;i desapareixen els que presenten característiques que fan que s’adaptin pitjor. Els millor adaptats transmeten les seves característiques als seus descendents. Aquesta teoria responia millor que el lamarckisme a l’evolució, però no aclaria adequadament com es transmeten les variacions per herència. A aquesta teoria cal completar-la amb una teoria sobre l’herència biològica com la de George Mendel (1822-1884).
Des de les teories de l’evolució basades en Darwin, s’ha defensat el fet que els humans i els primats provenen d’un origen comú. Els simis antropomorfs o antropoides són primats com el gibó, el goril·la, l’orangutan, el ximpanzé i el bonobo o ximpanzé pigmeu.
Compartim una sèrie de trets, sobretot, físics i de conducta. L’ordre dels primats constitueix un grup d’animals en el que s’inclou l’ésser humà i els seus parents més propers. Aquest grup, que comprés més de 195 espècies, comparteixen una sèrie de característiques, entre les que destaquem:
- Predomini de la vista sobre els altres sentits; essent binocular i policromàtica. Aquesta capacitat permet calibrar la distància a la que es troben els objectes. En els humans es calcula que el 80% de la informació rebuda pel món exterior prové pel sentit de la vista.
- Són animals pentadàctils, és a dir, amb 5 dits a cada ma i peu. Tant humans com a simis tenen les mans prènsils, amb capacitat d’agafar i subjectar tota classe d’objectes, al estar el dit polze oposat als altres dits.
- Tenim el mateix nombre de dents, trenta-dues, setze en cada mandíbula. En els humans les dents han perdut la seva funció de defensa.
- Reduït nombre de fills en cada embaràs, generalment un.
- Els primats són profundament socials, és a dir, viuen en grup. Una intensa vida en societat sols és possible si hi ha forts mecanismes de comunicació.
- Tenen un sistema nerviós desenvolupat a nivell cerebral; que els permet desenvolupar activitats complexes.
En aquest link s'explica molt bé aquestes teories que acabem d'esmentar:
http://www.xtec.cat/~lvallmaj/palau/darwin.htm 
També és important l'intel·ligència humana ja que a partir d'aquí evolucionem:
UTILITZANT EL FUNCIONAMENT DE:
el cervell
els sentits
les sensacions
les percepcions
la memòria
la consciència
CONEIXENT LES INTEL·LIGÈNCIES QUE CONEIXEM:
Intel·ligència Lingüística.
És la capacitat d’entendre i utilitzar el propi idioma. És la capacitat d’utilitzar el llenguatge parlat i escrit per aconseguir determinats objectius. És la intel·ligència pròpia dels advocats, periodistes, oradors, poetes, escriptors...).
Intel·ligència lògico-matemàtica.
És la capacitat d’entendre les relacions logico-matemàtiques. És la capacitat per analitzar problemes d’una manera lògica, de portar a terme operacions matemàtiques i de realitzar operacions d’una manera científica. És la intel·ligència pròpia dels científics, enginyers, matemàtics, filòsofs. La nostra cultura l’ha considerada sempre com la única intel·ligència.
Intel·ligència espacial.
És la capacitat de percebre la col·locació dels cossos a l’espai. És la capacitat d’orientar-se, de reconèixer i manipular pautes en espais grans. És la intel·ligència pròpia dels navegants, arquitectes, enginyers, cirurgians...
Intel·ligència corporal-cinestèsica.
És la capacitat de percebre i reproduir el moviment. És la capacitat d’utilitzar el propi cos per realitzar activitats o resoldre problemes. És la intel·ligència pròpia dels atletes, ballarins, actors, artesans, artistes, cirurgians,...
Intel·ligència musical.
És la capacitat de percebre i reproduir la música. És la capacitat d’interpretar, compondre i apreciar pautes musicals, percebre el ritme. És la intel·ligència pròpia dels músics, directors d’orquestra, compositors...
Intel·ligència Naturalista.
És la capacitat de desenvolupar-se a la natura. Es la capacitat d’observar, descriure la realitat que ens rodeja. La tenen els habitants de les zones rurals, els botànics, els caçadors, els ecologistes...
Intel·ligència interpersonal.
És la capacitat de posar-se en lloc de l’altre i saber tractar-lo, és la EMPATIA: sintonitzar emocionalment amb l’altre. És la intel·ligència pròpia dels mestres, professors, metges, venedors, polítics, terapeutes...
Intel·ligència intrapersonal.
És la capacitat d’entendre’s a si mateix, controlar-se i motivar-se. La vida emocional és un ingredient fonamental de la I. Intrapersonal. És la intel·ligència pròpia dels psicòlegs, educadors, filòsofs... Inclou l’autodisciplina, l’autocomprensió i la necessària autoestima. És la intel·ligència de les persones altament reflexives i solen ser bons consellers per els altres.
Les intel·ligències intrapersonal i interpersonal conformen la Intel·ligència emocional i juntes determinen la capacitat de dirigir la nostra vida de manera satisfactòria. Gardner parla d’una novena intel·ligència: la intel·ligència existencial, la capacitat per plantejar-se preguntes fonamentals sobre l'ésser humà, l’existència i Déu.
En la seva teoria afirma que cada persona té de mitjana 4 intel·ligències més desenvolupades. També afirma que tots som intel·ligents.
SEGON TRIMESTRE:
Què és la ètica?
La paraula ètica prové del grec êthos i significava, primitivament, estatge, lloc on hom habita. Posteriorment, Aristòtil va afinar aquest sentit i, a partir d'ell, va significar manera d'ésser, caràcter. Així, l'ètica era com una espècie de segona casa o naturalesa; una segona naturalesa adquirida, no heretada com ho és la naturalesa biològica. D’aquesta concepció se’n desprén que una persona pot moldejar, forjar o anar construïnt la seva manera d’ésser o êthos.
Com s'adquireix o moldeja aquest êthos, aquesta manera d'ésser? L'home la construeix mitjançant la creació d'hàbits, uns hàbits que s'assoleixen per repetició d'actes. L’êthos o caràcter d’una persona estaria configurat per un conjunt d’hàbits; i, com si fos un cercle o una roda, aquest êthos o caràcter, intergrat per hàbits, ens porta a realitzar uns determinats actes, uns actes que provenen de la nostra manera de ser adquirida.
Tan antic com la mateixa humanitat és l’interés per regular, mitjançant normes o codis, les accionsconcretes dels humans; en totes les comunitats, en tots els pobles, societats o cultures troben prescripcions i prohibicions que defineixen la seva moral.
Ara bé, lligat al naixement de la filosofia aparegué un altre tipus d’interès, el de reflexionar sobre les normes o codis ja existents, tot comparant-los o tot cercant el seu fonament. Aquests dos diferenciats nivells d’interès o d’activitat humana constitueixen el que anomenem avui, respectivament, moral i ètica. Endinsem-nos-hi.
La moral és un conjunt de judicis relatius al bé i al mal, destinats a dirigir la conducta dels humans. Aquests judicis es concreten en normes de comportament que, adquirides per cada individu, regulen els seus actes, la seva pràctica diària. Ara bé, ni les normes o codis morals es proclamen com el codi de circulació, ni cada persona assumeix o incorpora automàticament el conjunt de prescripcions i prohibicions de la seva societat, ni cada societat o cultura formulen els mateixos judicis sobre el bé i el mal. És per tot això que la moral sovint és un conjunt de preguntes i respostes sobre què hem de fer si volem viure una vida humana, és a dir, una vida no amb imposicions sinó amb llibertat i responsabilitat.
L’ètica, per altra banda, és una reflexió sobre la moral. L’ètica, com a filosofia de la moral, es troba a un nivell diferent: es pregunta per què considerem vàlids uns i no altres comportaments, compara les pautes morals que tenen diferents persones o societats tot cercant el seu fonament i legitimació, investiga què és específic del comportament moral, enuncia principis generals o universals inspiradors de tota conducta, crea teories que estableixen i justifiquen allò pel qual val la pena viure.
La moral dóna pautes per a la vida quotidiana, l’ètica és un estudi o reflexió sobre què origina i justifica aquestes pautes.
Però ambues, si bé són distingibles, són complementàries. De la mateixa manera que teoria i pràctica interaccionen, els principis ètics regulen el comportament moral però aquest comportament incideix alterant els mateixos principis. Sovint els conflictes de normes morals que apareixen quan hem de prendre decisions són el motor que ens impulsa a una reflexió de nivell ètic. És per això que Aranguren, reconeguent la vinculació entre teoria i pràctica, anomena a l’ètica moral pensada i a la moral, moral viscuda.
Una visió relativista dels valors morals, són universals, depenen de l'època i del context social, les necessitats del moment, etc.
Va néixer a gràceia amb els soficistes el segle V a.C. A partir d'aquí es diu que els valors surten del caràcter:
- ESCEPTICISME: no saps si alguna cosa és bona o dolenta, no hi ha normes. això ho defensava Pirró ja que deia que no hi ha justificació racional.
-SUBJECTIVISME: no hi ha cap raó, cada persona té la seva. Això ho defensava Max Weber.
-EMOTIVISME: sentiments. Ho defensava David Hume.
-UNIVERSALISME ÈTIC: Kant deia que hi ha certs principis que tots tenim i que d'aquesta manera tots compartim i els adquirim.
PRIMER TRIMESTRE:
Molts filòsofs parlen de la filosofia dient que...
Molts filòsofs parlen de la filosofia dient que...
“La filosofia comprèn la totalitat del saber en la mesura del possible... La filosofia és la ciència teorètica dels primers principis i de les primeres causes.” (Aristòtil)
"Filosofar és una manera de viure" (Ortega y Gasset)
"La filosofia és al mateix temps la crítica i el complement de la ciència" (Blanshard)
"Els filòsofs no han fet altra cosa que interpretar el món, el que cal és transformar-lo" (K. Marx)
Però, objectivament i per a tots, com a definició de filosofia què podríem dir?
Bé, anomenem filosofia a una activitat que s’exerceix mental i lingüísticament, prenent el raonament com a eina fonamental d’anàlisi i d’investigació. La filosofia o filosofar, ens permet:
1. Filosofia Grega. (s.VI a C.- s. IV d.C.)És l'etapa del naixement de la filosofia. Els Presocràtics, Sòcrates, Plató i Aristòtil, grans autors. Sobresurt l'esforç de la raó per explicar la naturalesa i la vida social.
• Distanciar-nos de la realitat que ens envolta, per tal d’analitzar-la críticament, detectant-ne prejudicis, errors, deformacions, etc. Ens protegeix, doncs, de l’engany i la manipulació.
• L’autoanàlisi.
• Busca donar un sentit últim a tota la realitat. Pren la pregunta “Per què?” com a eix central de tota la seva recerca:
- Per què hi ha quelcom, i no, més aviat, el no-res? - Per què hem de fer el bé, i no més aviat el mal?
- Per què hem de ser justos?
- Som lliures?...
• Compromís amb la veritat.
En resum, les característiques pròpies del pensament filosòfic són:
1. RACIONALITAT: la filosofia és un discurs racional, inseparable de la lògica i la necessària coherència entre les idees que formula i la realitat que intenta entendre.
2. UNIVERSALITAT: No hi ha cap aspecte de la realitat que no sigui d'interès per a la filosofia.
3. RADICALITAT: La filosofia tracta d'oferir-nos aquella explicació més enllà de la qual no s'hi pot anar, explicant els fenòmens des de la seva arrel.
4. CARÀCTER PROFÀ: el caràcter racional de la filosofia l'allunya d'actituds pròpies de la religió, tals com la submissió dogmàtica a unes creences o la devoció per determinades divinitats. La filosofia pot parlar de Déu, però sempre des d'una perspectiva crítica.
5. NORMATIVITAT: la filosofia aspira a proporcionar un model de conducta i de vida que ompli de sentit l'existència humana.
La filosofia no és ciència perquè no es fonamenta únicament en l'observació i l'experimentació, com fa la ciència. La filosofia es basa en la reflexió i l'anàlisi: la bellesa, el sentiment religiós, el deure envers la natura...
La filosofia, entre d'altres, tampoc és religió perquè la filosofia no és un dogma, és a dir, la filosofia permet dubtes, preguntes, visions subjectives de les coses i discusions d'elles, no es basa en una sola resposta, ni es basa amb la fe, ni té rituals ni s'hi ha de creure perquè si.
COM VA NÈIXER LA FILOSOFIA?
Es sol dir que l'inici de la filosofia radica en el pas del mite al logos, és a dir, en el pas d'explicacions o respostes tradicionals i arbitràries a explicacions lògiques i racionals. Els grecs, protagonistes d'aquest pas o salt, van fundar el que s'anomena filosofia;
4 etapes de l'història de la filosofia:
• L’autoanàlisi.
• Busca donar un sentit últim a tota la realitat. Pren la pregunta “Per què?” com a eix central de tota la seva recerca:
- Per què hi ha quelcom, i no, més aviat, el no-res? - Per què hem de fer el bé, i no més aviat el mal?
- Per què hem de ser justos?
- Som lliures?...
• Compromís amb la veritat.
En resum, les característiques pròpies del pensament filosòfic són:
1. RACIONALITAT: la filosofia és un discurs racional, inseparable de la lògica i la necessària coherència entre les idees que formula i la realitat que intenta entendre.
2. UNIVERSALITAT: No hi ha cap aspecte de la realitat que no sigui d'interès per a la filosofia.
3. RADICALITAT: La filosofia tracta d'oferir-nos aquella explicació més enllà de la qual no s'hi pot anar, explicant els fenòmens des de la seva arrel.
4. CARÀCTER PROFÀ: el caràcter racional de la filosofia l'allunya d'actituds pròpies de la religió, tals com la submissió dogmàtica a unes creences o la devoció per determinades divinitats. La filosofia pot parlar de Déu, però sempre des d'una perspectiva crítica.
5. NORMATIVITAT: la filosofia aspira a proporcionar un model de conducta i de vida que ompli de sentit l'existència humana.
La filosofia no és ciència perquè no es fonamenta únicament en l'observació i l'experimentació, com fa la ciència. La filosofia es basa en la reflexió i l'anàlisi: la bellesa, el sentiment religiós, el deure envers la natura...
La filosofia, entre d'altres, tampoc és religió perquè la filosofia no és un dogma, és a dir, la filosofia permet dubtes, preguntes, visions subjectives de les coses i discusions d'elles, no es basa en una sola resposta, ni es basa amb la fe, ni té rituals ni s'hi ha de creure perquè si.
COM VA NÈIXER LA FILOSOFIA?
Es sol dir que l'inici de la filosofia radica en el pas del mite al logos, és a dir, en el pas d'explicacions o respostes tradicionals i arbitràries a explicacions lògiques i racionals. Els grecs, protagonistes d'aquest pas o salt, van fundar el que s'anomena filosofia;
4 etapes de l'història de la filosofia:
1. Filosofia Grega. (s.VI a C.- s. IV d.C.)És l'etapa del naixement de la filosofia. Els Presocràtics, Sòcrates, Plató i Aristòtil, grans autors. Sobresurt l'esforç de la raó per explicar la naturalesa i la vida social.
2. Filosofia Medieval (s. V d.C - XIV d.C.)
Hereva del pensament grec, la filosofia en aquesta època se subordina a la teologia. Grans autors: Sant Agustí, Sant Tomàs. Per a aquests filòsofs, la filosofia serveix per demostrar amb la raó les veritats que ja sabem per la fe.
3. Filosofia Moderna (s. XV-XVIII)
La reflexió sobre l'ésser humà i el coneixement, eixos principals. Grans autors: Descartes, David Hume, I. Kant. G.W. Hegel. En aquesta època la filosofia es fa "adulta", arriba a la seva "majoria d'edat". L'ésser humà pren plena consciència de si mateix. La filosofia es desmarca definitivament de la religió, la teologia i la fe.
4. Filosofia Contemporània (s. XIX-XXI)
Marcada per la independització de les "branques" de la filosofia i, sobretot, l'expansió de la ciència, així com la crítica a la tradició filosòfica. Grans Autors:John S. Mill, F. Nietzsche, Karl Marx, Sigmund Freud, Charles Darwin. En l'època contemporània la crítica i la "desconstrucció" de totes les veritats establertes esdevé l'element més rellevant de l'activitat filosòfica.
Branques de la filosofia:
1. METAFÍSICA: Intenta fer una descripció del que "és" i de quines diferents maneres es pot "ser" o "existir". (Parménides, Plató i Aristòtil).
2. EPISTEMOLOGIA (o Gnoseologia, o Teoria del Coneixement). Es preocupa per les condicions de possibilitat del coneixement humà, pel seus límits, i investiga al voltant del concepte de veritat.
3. ÈTICA (o moral). Es pregunta "com he de viure"?, "què haig de fer, què haig d'evitar"? "quina és l'acció bona i justa".
4. POLÍTICA. Tracta de la bona convivència entre les persones humanes. També reflexiona sobre el poder, l'estat i com s'ha d'organitzar la societat perquè aquesta sigui justa i igualitària.
5. ESTÈTICA. S'interessa per l'art i la bellesa. Estudia la part creativa de l'ésser humà vinculada al concepte de bell/lleig, i n'analitza les relacions amb totes les altres manifestacions de la creativitat humana: estètica literària, musical, arquitectònica, pictòrica, etc.
6. ANTROPOLOGIA. En paraules de Kant, es pot reduir a la pregunta "Què és l'home"? La resposta a aquesta pregunta ens porta a plantejar qüestions que susciten un debat molt encès: és l'home un ésser lliure? Tenim dret a practicar l'avortament o l'eutanàsia? Tenir dret a jutjar els altres? Tenim dret a imposar la nostra voluntat per damunt de la dels altres?
Hereva del pensament grec, la filosofia en aquesta època se subordina a la teologia. Grans autors: Sant Agustí, Sant Tomàs. Per a aquests filòsofs, la filosofia serveix per demostrar amb la raó les veritats que ja sabem per la fe.
3. Filosofia Moderna (s. XV-XVIII)
La reflexió sobre l'ésser humà i el coneixement, eixos principals. Grans autors: Descartes, David Hume, I. Kant. G.W. Hegel. En aquesta època la filosofia es fa "adulta", arriba a la seva "majoria d'edat". L'ésser humà pren plena consciència de si mateix. La filosofia es desmarca definitivament de la religió, la teologia i la fe.
4. Filosofia Contemporània (s. XIX-XXI)
Marcada per la independització de les "branques" de la filosofia i, sobretot, l'expansió de la ciència, així com la crítica a la tradició filosòfica. Grans Autors:John S. Mill, F. Nietzsche, Karl Marx, Sigmund Freud, Charles Darwin. En l'època contemporània la crítica i la "desconstrucció" de totes les veritats establertes esdevé l'element més rellevant de l'activitat filosòfica.
Branques de la filosofia:
1. METAFÍSICA: Intenta fer una descripció del que "és" i de quines diferents maneres es pot "ser" o "existir". (Parménides, Plató i Aristòtil).
2. EPISTEMOLOGIA (o Gnoseologia, o Teoria del Coneixement). Es preocupa per les condicions de possibilitat del coneixement humà, pel seus límits, i investiga al voltant del concepte de veritat.
3. ÈTICA (o moral). Es pregunta "com he de viure"?, "què haig de fer, què haig d'evitar"? "quina és l'acció bona i justa".
4. POLÍTICA. Tracta de la bona convivència entre les persones humanes. També reflexiona sobre el poder, l'estat i com s'ha d'organitzar la societat perquè aquesta sigui justa i igualitària.
5. ESTÈTICA. S'interessa per l'art i la bellesa. Estudia la part creativa de l'ésser humà vinculada al concepte de bell/lleig, i n'analitza les relacions amb totes les altres manifestacions de la creativitat humana: estètica literària, musical, arquitectònica, pictòrica, etc.
6. ANTROPOLOGIA. En paraules de Kant, es pot reduir a la pregunta "Què és l'home"? La resposta a aquesta pregunta ens porta a plantejar qüestions que susciten un debat molt encès: és l'home un ésser lliure? Tenim dret a practicar l'avortament o l'eutanàsia? Tenir dret a jutjar els altres? Tenim dret a imposar la nostra voluntat per damunt de la dels altres?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada